Biografia Àngel Guimerà

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Els seus pares decidiren tornar a el Vendrell, d'on era originari el seu pare, l'any 1853. Després s’instalúlaren a Barcelona, on Guimerà cursà estudis als escolapis; ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Formà part del grup Jove Catalunya i fou un dels fundadors de la revista "La Renaixensa", que esdevingué un diari, del qual arribà a ser el director. Concorregué als Jocs Florals del 1877, en els quals obtingué un èxit extraordinari en emportar-se'n els tres premis i ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria. La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació de Gal·la Placídia, l'any 1879. La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de la peça esmentada fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890) i La boja (1890). La segona (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de carter realista i social: La sala d'espera (1890), La Baldirona (1892), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar, entre d'altres. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de terra (1901), Andrònica (1905), L'aranya (1906) i La reina jove (1911), entre d'altres. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut: Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921). La seva triple activitat com a poeta, dramaturg i polític li valgué una gran popularitat. Fou nomenat fill adoptiu de Barcelona i el seu enterrament fou una autèntica manifestació popular.