viernes, 24 de octubre de 2008
Maria-mercè Marçal
Maria-Mercè Marçal
(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)
Ivars d'Urgell, 1952-Barcelona, 1998. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. Estudia el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, on aviat coneix altres joves poetes (Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i, més tard, Miquel Desclot, Jaume Medina...), amb qui el 1973 funda "Llibres del Mall". Es casa amb Ramon Pinyol, i hi viu quatre anys. El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes (1977) i es perfila com una de les veus més innovadores de la generació del setanta, dins la línia de Brossa i el Foix més surrealista.
Al mateix temps la seva lluita política en les darreries del franquisme es concreta en la militància en el PSAN i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenya llengua i literatura catalanes, professió que ja no abandona. Inicia també una activitat de conferenciant i assagista sobre el feminisme i la literatura, que la convertiran en una de les teòriques més sòlides. El 1979 crea la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordina fins el 1985 i col·labora en múltiples projectes, exposicions, revistes de signe independentista, feminista i lèsbic. Alguns dels seus poemes són musicats per cantants de La Nova Cançó. El 1979 publica Bruixa de dol, el segon poemari, que la converteix en una poeta d'èxit. El 1980 col·labora en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra, però paulatinament es decanta per una militància netament cultural, i en la tasca de recuperació lingüística. El mateix any neix la seva filla Heura, i afronta la maternitat en solitari. Esdevé una experiència crucial que elabora poèticament a Sal oberta (1982) —un llibre dominat pel sonet i xopat per la tradició popular en què l'espectre imagístic s'estén a la sal, el mar i l'heura— i a la segona part de La germana, l'estrangera (1985). Aquest darrer llibre recupera un breu recull anterior format per quinze sextines, Terra de mai (1982), i tracta obertament l'amor entre dones, tema inèdit fins llavors en la poesia catalana. El 1989 recull tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1988), que inclou Desglaç. Des de 1994 consolida e col·lectiu d'escriptores del Centre català del Pen club, organitza trobades, homenatges, taules rodones, sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·labora amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, companya de la poeta, i estableix relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro, entre d'altres.
La seva poesia té el traç d'una aventura apassionada i lliure i, per tant, arriscada. Duta a terme des de la triple rebel·lió que inaugura la "Divisa" de Cau de llunes, llibre motriu, els eixos temàtics de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina. L'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió, etc. n'esdevenen subtemes. A contrapèl d'allò que la nostra cultura ha definit com a feminitat, en els primers reculls la lluna esdevé imatge privilegiada d'una certa identitat femenina ideal, hi subverteix la subordinació tradicional a la llum solar. La tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra —zona inexplorada, incontrolada— és l'esquema triangular bàsic que fa crisi a Terra de mai (1982), instantània consecució de la utopia. A La germana, l'estrangera s'inicia una introspecció que rebutja o qüestiona les imatges tradicionals del jo: la infanticida, la impostora, la culpable, la mare, la filla, l'amant, la germana, l'estrangera... Ombres reflectides en un mirall sense fons. Ombra, ferida i sang, sang presa esdevinguda fòssil petrificat. Amb La passió segons Renée Vivien (1994), novel·la entorn de la poeta lèsbica Pauline M. Tarn, es revela com una gran novel·lista, tant per la creació de la prosa, l'estructura audaç, com per la formulació d'un univers que cal situar en la línia de Virginia Woolf i Djuna Barnes. Ha traduït obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, amb col·laboració amb Mònika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. En l'assaig, destaca l'estudi i antologia Contraclaror (1985) sobre Clementina Andriu, l'antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1998), amb d'altres escriptores, i els articles "Rosa Leveroni, en el llindar" (1986) i "Com en la nit, les flames" (1998), sobre Akhmàtova i Tsvetàieva.
(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)
Ivars d'Urgell, 1952-Barcelona, 1998. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. Estudia el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, on aviat coneix altres joves poetes (Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i, més tard, Miquel Desclot, Jaume Medina...), amb qui el 1973 funda "Llibres del Mall". Es casa amb Ramon Pinyol, i hi viu quatre anys. El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes (1977) i es perfila com una de les veus més innovadores de la generació del setanta, dins la línia de Brossa i el Foix més surrealista.
Al mateix temps la seva lluita política en les darreries del franquisme es concreta en la militància en el PSAN i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenya llengua i literatura catalanes, professió que ja no abandona. Inicia també una activitat de conferenciant i assagista sobre el feminisme i la literatura, que la convertiran en una de les teòriques més sòlides. El 1979 crea la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordina fins el 1985 i col·labora en múltiples projectes, exposicions, revistes de signe independentista, feminista i lèsbic. Alguns dels seus poemes són musicats per cantants de La Nova Cançó. El 1979 publica Bruixa de dol, el segon poemari, que la converteix en una poeta d'èxit. El 1980 col·labora en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra, però paulatinament es decanta per una militància netament cultural, i en la tasca de recuperació lingüística. El mateix any neix la seva filla Heura, i afronta la maternitat en solitari. Esdevé una experiència crucial que elabora poèticament a Sal oberta (1982) —un llibre dominat pel sonet i xopat per la tradició popular en què l'espectre imagístic s'estén a la sal, el mar i l'heura— i a la segona part de La germana, l'estrangera (1985). Aquest darrer llibre recupera un breu recull anterior format per quinze sextines, Terra de mai (1982), i tracta obertament l'amor entre dones, tema inèdit fins llavors en la poesia catalana. El 1989 recull tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1988), que inclou Desglaç. Des de 1994 consolida e col·lectiu d'escriptores del Centre català del Pen club, organitza trobades, homenatges, taules rodones, sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·labora amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, companya de la poeta, i estableix relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro, entre d'altres.La seva poesia té el traç d'una aventura apassionada i lliure i, per tant, arriscada. Duta a terme des de la triple rebel·lió que inaugura la "Divisa" de Cau de llunes, llibre motriu, els eixos temàtics de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina. L'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió, etc. n'esdevenen subtemes. A contrapèl d'allò que la nostra cultura ha definit com a feminitat, en els primers reculls la lluna esdevé imatge privilegiada d'una certa identitat femenina ideal, hi subverteix la subordinació tradicional a la llum solar. La tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra —zona inexplorada, incontrolada— és l'esquema triangular bàsic que fa crisi a Terra de mai (1982), instantània consecució de la utopia. A La germana, l'estrangera s'inicia una introspecció que rebutja o qüestiona les imatges tradicionals del jo: la infanticida, la impostora, la culpable, la mare, la filla, l'amant, la germana, l'estrangera... Ombres reflectides en un mirall sense fons. Ombra, ferida i sang, sang presa esdevinguda fòssil petrificat. Amb La passió segons Renée Vivien (1994), novel·la entorn de la poeta lèsbica Pauline M. Tarn, es revela com una gran novel·lista, tant per la creació de la prosa, l'estructura audaç, com per la formulació d'un univers que cal situar en la línia de Virginia Woolf i Djuna Barnes. Ha traduït obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, amb col·laboració amb Mònika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. En l'assaig, destaca l'estudi i antologia Contraclaror (1985) sobre Clementina Andriu, l'antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1998), amb d'altres escriptores, i els articles "Rosa Leveroni, en el llindar" (1986) i "Com en la nit, les flames" (1998), sobre Akhmàtova i Tsvetàieva.
viernes, 17 de octubre de 2008
Solitud
Biografia Víctor Català:
Víctor Català :és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 11 setembre 1869 - 27 gener 1966) va conrear des de molt jove la poesia i el teatre. Però va ser en el camp de la narrativa on va escel.lir i va exercir una influència decisiva a començament del segle XX. Les seves narracions, que ella va denominar drames rurals, títol del seu primer recull, són intensament originals i s'adscriuen de ple en el modernisme, que no va deixar al llarg de tota la producció, oferint una visió negativa i profundament tenebrosa de l'ambient rural. L'autora va utilitzar el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues menes de vida antitètica: la monotonia i la despersonalització a la plana, i la muntanya com l'espai on es pot lluitar pels ideals. En tota l'obra de Víctor Català sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. Té plena consciència del que pretén amb la seva literatura, i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, donen idea d'una autora conscientment innovadora i plenament encaixada en el modernisme. Una de les confrontacions de Víctor Català durant tota la seva producció literària van ser les normes ortogràfiques imposades per Pompeu Fabra a partir del 1913. L'autora formava part del grup dels que no volien canviar d'ortografia, ni certs usos i formes gramaticals. Precisament els Jocs Florals de Barcelona va passar a convertir-se, aquells anys, en reducte d'aquella resistència lingüística fins a l'any 1934, quan van acordar acceptar l'ortografia nova. La novel.la 'Solitud' (1905) és, de fet, l'única de l'autora, si s'exceptua 'Un film (3.000 metres)' (1919), de menys valor. 'Solitud' és considerada una de les novel.les més importants de les lletres catalanes. Descriu un univers mític, però dotat, alhora, d'una profunda realitat. Novel.la d'estètica modernista on Mila, la protagonista, viu un conflicte profund entre individu i entorn. La seva és una lluita interna per trobar la pròpia individualitat oposant-se als determinismes que l'envolten i atenallen, com ara el fet de descobrir que el seu marit és un gandul i un abúlic o adonar-se com creixen la pròpia frustració i els infortunis, i veure com el seu mòn s'ha esfondrat en poc temps.
Solitud
Novel·la de Caterina Albert i Paradís, "Víctor Català". Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l'agost de 1905.
L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.
Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.
Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.
Fragment de l'Obra:
Víctor Català :és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 11 setembre 1869 - 27 gener 1966) va conrear des de molt jove la poesia i el teatre. Però va ser en el camp de la narrativa on va escel.lir i va exercir una influència decisiva a començament del segle XX. Les seves narracions, que ella va denominar drames rurals, títol del seu primer recull, són intensament originals i s'adscriuen de ple en el modernisme, que no va deixar al llarg de tota la producció, oferint una visió negativa i profundament tenebrosa de l'ambient rural. L'autora va utilitzar el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues menes de vida antitètica: la monotonia i la despersonalització a la plana, i la muntanya com l'espai on es pot lluitar pels ideals. En tota l'obra de Víctor Català sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. Té plena consciència del que pretén amb la seva literatura, i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, donen idea d'una autora conscientment innovadora i plenament encaixada en el modernisme. Una de les confrontacions de Víctor Català durant tota la seva producció literària van ser les normes ortogràfiques imposades per Pompeu Fabra a partir del 1913. L'autora formava part del grup dels que no volien canviar d'ortografia, ni certs usos i formes gramaticals. Precisament els Jocs Florals de Barcelona va passar a convertir-se, aquells anys, en reducte d'aquella resistència lingüística fins a l'any 1934, quan van acordar acceptar l'ortografia nova. La novel.la 'Solitud' (1905) és, de fet, l'única de l'autora, si s'exceptua 'Un film (3.000 metres)' (1919), de menys valor. 'Solitud' és considerada una de les novel.les més importants de les lletres catalanes. Descriu un univers mític, però dotat, alhora, d'una profunda realitat. Novel.la d'estètica modernista on Mila, la protagonista, viu un conflicte profund entre individu i entorn. La seva és una lluita interna per trobar la pròpia individualitat oposant-se als determinismes que l'envolten i atenallen, com ara el fet de descobrir que el seu marit és un gandul i un abúlic o adonar-se com creixen la pròpia frustració i els infortunis, i veure com el seu mòn s'ha esfondrat en poc temps.
Solitud
Novel·la de Caterina Albert i Paradís, "Víctor Català". Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l'agost de 1905.
L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.
Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.
Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.
Fragment de l'Obra:
Tapà els ous i anà a l'altra cambra per desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols.
—Demà en couré —pensà amb una salivera; i, encaixat al piu de la cadena, va tombar-se. A l'acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en l'ombra del corral. Es fixà bé.
—Ca, res...! Una fotja, que hauria dit el pobre pastor...!
Pujà l'escala, més encara a la meitat, el recel l'obligà a girar-se una altra vegada. Oh, Déu! Aleshores ja no fou ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El quelcom aquell eixint de l'ombra es precipitava darrera d'ella! Ni esma tingué d'ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell hi havia un home. Ella, sangglaçada, s'estantolà en la taula.
—No tingueu por... —havia fet un balbeteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el tou fosc una mirota blanca.
Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l'home avancés lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:
—Què voleu?
Ell s'aturà.
—No tingueu por... Hu, hu, hu!... —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces, i rautà com una bestiola.
—Què voleu?, vos dic! —repetí ella, més espantada.
Ell encanyonà, vacil.là, s'estremí tot...
—Hu, hu, hu!... Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu.
I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.
La Mila tremolava com una fulla. D'un gran esforç pogué fer encara:
—Aneu... aneu's-en de seguida!
Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot en la palma bruna de la qual relluïa una espurna groga.
—Si voleu... eh, que sí?... eh?... —I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà amb un dring sonorós.
La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d'aparèixer-li un monstre. A ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a ella en les feixes dels ametllers.
Veient-la que no deia res:
—En voleu dues?... Vos en donc dues... —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.
—No, no! —xisclà la dona, encastada d'esquena a la paret—: Aneu... aneu's-en!
Però ell, en lloc d'anar-se'n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.
—Contes, doncs?... Totes?... Les voleu totes?... —i ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.
Aquesta no es movia ni deia res; havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d'aquella pluja d'or l'hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d'una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.
Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s'engolí per l'escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella de reaaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s'entrevassà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d'un capgirell sobre les lloses...
Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i alenada roent de la fera.
viernes, 10 de octubre de 2008
EL MODERNISME
El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el que guarda un cert paralel·lisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.
Com a trets generals de reconeixement de l'estil modernista podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l'asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se, l'ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.
La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el que guarda un cert paralel·lisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.
Com a trets generals de reconeixement de l'estil modernista podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l'asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se, l'ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.
La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.
viernes, 3 de octubre de 2008
Poema Àngel Guimerà
Judith De Welb
I
Judith de Welp hi du el sol
damunt ses galtes de nina:
d’or i d’argent té el bressol,
los bolquers de seda fina.
En sent jorn, a vora d’ella
trobadors polsen llaüts,
i li donen la mamella
dames de nobles escuts;
mes sent nit, quan tot reposa,
lo diable als llavis li posa
sos mugrons escorreguts.
II
Judith de Welp ha somiat
que al front garlanda cenyia;
lo comte l’ha despertat:
«Munta a vavall, filla mia.
Quinze anys ha fet ta hermosura
i Ludovic vol muller:
sols de veure’t, sa ventura
lligaràs a ton voler...»
I ja la pols los amaga:
i callat a rerassaga
lo diable hi va d’escuder.
III
Judith de Welp és la flor
que al vell emperant agrada:
avui, al donar-li el cor,
la garlanda li ha donada.
Per la mà la conduïa
dintre el palau imperial;
los cavallers obren via
fins a la cambra nupcial.
Cau després la nit obscura;
i envolt en negra armadura
lo diable vetlla al portal.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
